El gómbet e altre storie

NOTE SUGLI AUTORI

ARCANGELO LUCCHI settimo di otto figli di Giuseppe e Anna Bertoluzza nasce nel 1896 a Mollaro. Partecipa alla Prima Guerra Mondiale esperienza che lo segnerà per tutta la vita, come testimoniano i suoi racconti che descrivono avvenimenti legati alla vita al fronte che hanno insieme aspetti comici e tragici. Dopo il rientro in famiglia svolge la professione di fornaio che eserciterà fino alla pensione. Sul finire degli anni venti si sposa con Emma Tamanini rimanendo presto vedovo e senza figli. Successivamente si unisce con Emma Dalpiaz dalla quale avrà sette figli. Muore nel 1982.

IGINIO CONCI figlio di Silvio ed Emilia Chini nasce nel 1913. Sin da ragazzo, anche a causa di un infortunio che gli provoca una lesione ad un braccio, il giovane Iginio manifesta l’attitudine allo studio e alla ricerca. Ne sono prova i numerosi appunti da lui redatti col particolare gusto di coltivare la memoria della vita di paese. Dopo aver compiuto gli studi svolge per molti anni la professione di insegnante in una scuola di Bolzano. È qui che affina la sua conoscenza della lingua tedesca. Conduce una vita solitaria e pur risiedendo nella città del Talvera non disdegna di tornare specie durante le feste nel suo paese natale. Muore nel 2007.

CELESTINA MELCHIORI nasce a Tuenetto il 2 aprile del 1915 da Sisinio e Angela Covi. Conosce Danilo Rigoni che presta servizio come appuntato finanziere alla Miniera san Romedio e nel 1942 i due convolano a nozze. Danilo e Celestina hanno due figlie. La famiglia segue le tappe dei vari trasferimenti di Danilo prima a Ponte Caffaro e poi a Chiusa ed infine a Bolzano. Celestina muore nel 2006.

Responsive image

Arcangelo Lucchi

Responsive image

Iginio Conci

Responsive image

Celestina Melchiori


L'OPERAZION
Arcangelo Lucchi

Ascolta: L'operazion


Responsive image

Nidévi zó col biròz da Priò che g’évi portà su zènto bine de pan per na marènda dei coscriti e tut de cólp sènti urli e zigi: “O Dìo ‘l Martin, o Dìo ‘l Martin! Aiùt! Corì a clamar aiùt! O Dìo ‘l Martin el mòr!" Son córs su ‘ntel prà, ìo vèrs el Zirò e vedi ‘l Martin per tera con la fórcia ‘mplantada ‘n la panza che gé piciava fòra i bràncoi de dré. I èra ìo che i ciargiava ‘l fén. El Martin l’èra sul ciar en pè, e só fradèl el gé déva su ‘l fén con la fórcia. Nó se sa come la è stada. El fato sta, che ‘l Martin l’è crodà zó dal ciar, pròpi ‘n chéla che só fradèl el gé deva su na sforciada de fén e l’è nà a ‘nfrizarse con la panza su la fórcia. Enmazinave le féumne che restelava! Lé à scomenzià a plànzer e a urlar: "O Dìo ‘l Martin el mòr! El Martin el mòr!" "Calma, digi, calma! Che a morìr g’è sèmper tèmp!" Gévi zó ìo sóta ‘l ciaval col biròz e averòssi podèst menarlo zó fìn a la Pausa, ciargiàrlo sul tram e portarlo a l’ospedal a Cles o a Trent. Ma la storia la mé pareva massa lòngia. E po’, m’è nù ‘n ment che ‘n Galizia, tuti chéi che zapava na sbaionetada ‘n la panza ― e i èra tanti ― el pareva che i morìss, ma ‘nvéze scasi tuti se i gé feva chél chel che gé voleva, i varìva e i tornava a só ciasa. Perché le budèle, sbusade o róte che le sia, ‘nbòt che lé è stade netade ben, lé se zusta da só pòsta e le varìss ‘mpressa, perché sanc en vèn fòr pòc’. Chéi che la sbaionetada i la zapava sóra, pu àuta, ‘ntórna ‘l còr e ‘ntél figià, per chéi sì che l’èra adìo Tiròl! Ancia ‘l pòer Oreste ‘l saròu nu a ciasa se i g’aves fat vergót ent él feldlazaret, ‘ndó che l’èra arivà coi só pèi che ‘n srapnel el g’éva daverzù la panza per travèrs. Ma i l’à lagià ìo per tera a laimar senza nancia vardarlo e nó l’èra bòn de morir! Tréi dì ‘l g’à metù! Mi eri con le riserve e i né parava a marce forzate vèrs la prima linea per fermar i russi che i éva sbregià ‘l fronte ìo sóta Leopoli, e ‘ncontraven ciari, portantine, ciareti ciargiadi de feridi. Ma i feridi ‘n la panza i ciaminava tuti coi só pèi e l’è sta ìo che ài vist ‘l pòer Oreste. L’ài vist coi mé òcli che ‘l néva via sgiambirlant e ‘l se tegnìva dént le budèle con tute doi le man. Me recordi come ‘l fus ancòi, che ‘l m’à domandà se ‘l feldlazaret l’èra ‘ncor lontan. Ma lagiante star la Galizia e ‘l pòer Oreste e tornante a Priò. Sté calmi zènt, digi, che fórsi g’è ‘ncor remèdi! E m’è nù ‘n ment che a Molar g’èra zó ‘l Melchìa che l’èra nu su da Torino, ‘ndó che ‘l feva l’università a far le só vacanze. E ài dit ‘ntrà de mì: Se nó ‘l ló salva ‘l Mèlchia che l’è ‘l pù renomato, ‘l pù brao fra tuti i bravi che nó gé n’è zerùsegi come él, nó è bòn ‘nzun àutri de salvarlo, né a Cles né a Trent! Perché ‘l Melchìa, ‘ncora cando che l’èra studente, l’à fat la guera ’ntéi ospedai da campo e l’éva cognèst operar feridi de tut le sòrt ìo sul pòsto, senza tanti amenìcoi e carche bòt coi cortèi da beciar che nó g’èra àuter! Dé budèle po’ ‘l se ‘ntendeva che l’éva medicà zentenari de panze sbaionetade e ‘l néva salvà tanti e po’ tanti che nó i gé sta nancia ‘n la val de Giosafat! Se son bòn de convìnzerlo a nìr su ― ài pensà ― la storia la sé risolve zènto bòte mèio che menarlo a l’ospedal. Per farla curta, mez’ora dopo ‘l Melchìa l’èra ìo sul prà dinanzi a la ciasa ‘ndó che ‘ntant i éva portà ‘l Martin. L’à pozà zó la só borsa da medico e ‘l dis a le féumne: “Adès basta planzer e urlar! Preparàme tut chél che ocór che gé vòl far ‘mpressa e de scondión perché mì nó poròssi méterge man. Ma dal moment che ‘l Martin el mòr istés, ancia a lagiarlo star, me senti ‘n dover de far tut chél che pòssi ancia se la pòl nir a costarme ciara. Provànte! Che fórsi, se ‘l né aiuta chél su sóra, vergót nirà fòra! Procuràme pèzze blance bèn lavade, arcanti bazzini de aca broènta, na taula lòngia e strénta, na botilia de cadevita da setantazinc’ gradi e ‘n ciazzedrèl de vin blanc’, ma che ‘l sia puro e guai se i l’à sfrugnà!” Son sta ìo ancia mì a darge na man, ancia se nó gé n’èra bisògn ché g’èra ìo tut el paes. I èra tuti ‘nten batibói. E tuti i corìva a tòr chésto e a tòr chél. El vin bòn i ló géva bèn a Priò e n’è arivà sùbit dói ciazzedrèi! E i à dit che i saròu nadi ancia ‘n cul al diaul a tòrnen de l’àuter se gé fus sta bisògn! E cant a la cadevita, a Priò, i gé néva da negiarse! “Metémel cì plan plan su la taula— ‘l dis el Melchìa — e dói che i ló tègnia fiss!”. La panza la èra tuta spórcia de sanc e de chél che pòl nir fòr da le budèle che la colava zó sul linzòl che le féumne lé géva metù sóta. Se vedeva tuti i dés busi de la fórcia: zinc’ dinanzi e zinc’ de dré. El Melchìa l’à tòt fòra i só cortèi e ‘l g’à dat na filada con na préda a posta e ‘l g’à trat sóra ‘n pòc’ de cadevita e ‘l s’è lavà le man ‘n l’aca broènta e po’ la scomenzià a taiar ‘ndó che g’èra i busi e l’à davèrt la panza del tut. El Martin ‘l laimava dal mal ma po’ ‘l s’è perdù via che nó ocoreva nancia pù tègnerlo. “Mèio ―‘l dis el Melchìa ― che ‘nzì se pòl laurar con pù calma!” Po’ l’è nà zó plan planin con na man sóta ‘l glòm de le budèle e l’à tòte su plan plan e ‘l l’à pozade su ‘nte na pèzza blancia. Ma lé èra ben restade taciade: da na banda al magón e da l’àutra... el saveréu ben ancia voiàutri ‘ndó! Po’ l’à scomenzià a desgiartiarle adasi adasi che ‘l séva ben él come far che cissà cante bòte che ‘l l’éva fat! E ‘l sugiava tut, pù che per la fadìgia per la grant atenzión e mì gé sugiavi zó ‘l sudor con na pèzza blancia. N’àuter el gé tegnìva ‘n man el zigherét e ogni tant ‘l gé lo meteva ‘n bócia, che ‘l gé des na tirada. Sèt metri de budèle l’à desgiartià fòra! “Metéme cì ‘l ciazzedrèl del vin ― el dis. E l’à scomenzià a passarle tute zentimetro per zentimetro tra dói dedi zó ‘ntel vin e ‘ndó che g’èra ‘n bus (e gé n’èra desdòt), el sé fermava, el lé lavava ben ben, e ‘l lé struciava fòr e ‘l le rentava, dói o tréi bòte e po’ el gé deva arcanti pónti con en fil finòt finòt che nó sai come che ‘l féva a véderlo! N’ora ‘l g’à metù! “Adès ― el dis ― lagiàme tirar el flà!” Po’ l’à scomenzià a conzar ‘nsèma ‘l glòm de le budèle, a ‘ntortolarle, a plegiarle ‘nsù, ‘nzó, ‘ncà e ‘nlà che ‘l séva ben él come far. A la fin i l’à pozade dénter en la panza e i l’à comodade dént pù ben che ‘l podeva. L’à serà dént tut, l’à scomenzià a cóser con en fil pù grosét e po’ ‘l g’à fat n’àutra cosidura dal de fòra. E ‘l g’à lavà via ‘l sanc e ‘l rèst co l’aca broènta e ‘l g’à trat sóra arcante sgorgiade de cadevita e ‘l g’à metù su na pèzza blancia. “Adès portàlo su ‘n la só ciamera ― ‘l dis ― taula e tut! Lagiàlo fermo, ìo come l’è su la taula per tréi dì. Guai darge da magnar o da béver, lagiàlo desperarse, ma nó dége ‘ngót! Dopo i tréi dì podéu darge na chìchera de brodo de vedèl che ‘ntant se vedrà come che l’è nada”. Era restà ìo dói ciazzedrèi de vin blanc’. “Chèsto ― ‘l dis ― ‘ndó che ài resentà le budèle, l’è ‘n gran pecià, ma mì nó ‘l beveròssi. L’àuter nó l’è sta nancia tocià. Fé po’ come che voléu!” Passà i tréi dì ‘l Martin l’à beù la só chìchera de brodo e po’ la volèst ancia la carne. E ‘l dì dré l’è levà su, l’è nà ‘ntorna, l’è nà ‘n cosìna, l’è nà ‘n la cianva e po’ l’è nà ancia su ‘n glésia che ‘l podeva ben ringraziarlo ‘l Signoredio! Dói dì dopo l’à scomenzià a nar entorn per el paes a zacolar e ‘l dì dré… vèl su ‘ntel prà che ‘l restèla e ‘l rùa de ciargiar el fén!


EL GOMBET
Arcangelo Lucchi

Ascolta: El gómbet


Responsive image


L’invèrn del desessèt per nir el desdòt, l’ài passà su sota le zime de la Marmolata a nó sai canti mili metri de autezza. Emmazinave se nó l’èra fret! Eri su col tèrz batalión e la mé compagnia la géva ‘l só stol, na galerìa ‘ntel cròz, al segùr da le granate e da le valanghe, ma se metéves fòra ‘l nas, se ‘nglazzava ancia ‘l flà. I néva ben dat de chéi beretoni che adès i gé dis passamontagna, che i né scuertava zó ‘nfin a le spale con dói busati per i òcli e ‘n bus per l’aria. Ma se stéves dói menuti senza róterge via i glazini co le man, el bus per la bócia ‘l se strupava e nó se era pù boni de tirar el flà. La nòssa stellung, che l’èra la trincea endó che néven a sbaràrge via ai taliani, la era su l’ór dei cròzi, zento metri pu àuta. Ma stéven su demò dói ore e dopo nidéva ‘l cambi. Ma ‘nzó, de ritorno, en nidéva ben pòci, che per na szopetada, o ‘n srapnel, o perché se g’èra ‘nglazzà ‘l bus del flà; en vedéves dapertut, trati zó per tèra, per drit e per travèrs e ancia ‘n pè, tuti ‘n la glaz, che i vedéves dénter come ‘ntel vedro tórbol, e can che ‘l flociava, adio tiròl, nó i vedéves nancia pù. Per nar en la stellung cognéven rampegiarne su per na spezie de sentér, ert ‘n pè, ‘n mèz a cròzi e glazóni e vardar ben endó che se podeva passar. Chél blòc de glaz che ‘ncòi l’èra da na banda, el dì dré l’èra da l’àutra. Endó che ‘ncòi pasàves via còmot, dói ore dopo g’èra ‘n bus o na crèpa e guai nàrge zó con en pè. Chél che nó feva l’artiglieria taliana, che seitava a molàrne cà granate e srapnei, lo feva le slavine de sassi e blòchi de glaz e le valanghe de neu che le nideva zó per conto sò. L’èra ‘n sentér per modo de dir, perché ogni bòt l’èra diferente da chél che l’èra n’atimo prima. Ma ‘ndó che l’èra sèmper compagn, l’èra ‘ndó che g’èra chél spìgol de cròz englazzà, pericolós e difìzil da passar, perché sé cognéva pozàr en pè da na banda e zapàrse a vergót per tègnerse, méter via l’àuter pè da l’àutra e tiràrse via plan planin, con sota ‘n burón pù fónt che l’infern. De nòt nó se vedeva ‘ndó che se pozava i pèi. Dal dì, seitava a arivar szopetade e tanti che nó i era boni de tègnerse, perché i géva le man englazzade o perché gé nideva ‘l pipacul, i crodava zó. Tra ‘l prim zic’, can che i se molava e l’ultim, can che i bateva zó ‘n fónt, passava zinc’ menuti, dal tant fónt che l’èra! Na doman né sen ‘nviadi, come ‘l sòlit, su per stó sentér e can che sén arivadi ìo sóta a chél spìgol maledeto, i à scomenzià tuti a ‘nsegnarse e a dir su giaculatorie: Maria und Josef, se sentiva emplorar, Gesù, Giuseppe, Maria ài dit ancia mì senza acòrzerme. E ‘ntant pensavi ― Ma come èl posìbol po’ che le granate taliane, che le bateva dapertut, nó le sia bone de bàterlo zó chél spìgol de la malora? Enchéla àuzi i òcli e vardi su, e vedi che pròpi sul spìgol g’èra su ‘n pòr diàol, un de chéi teritoriali, ‘nglazzà con en pè da na banda e un da l’àutra e na man su ‘nte ‘n flanc’. L’era zà tut scuertà dént en la glaz come ‘nten blòc, che se vedeva dént apena, ma ‘l gómbet el piciava fòra, dur come ‘l màrmol. E l’èra na vera mana per noi che cognéven passar, perché ‘l pareva fat apòsta per podérse zapar, tègnerse e tirarse su. Sen passadi tuti, un dré a l’àuter e chél dì nó è crodà zó ‘nzuni. Avanti endré per tut l’invern, fin al mes de aurìl. Ensù e ‘nzó da chél spìgol de la malóra e tuti i se zapava e i se tegnìva fissi a chél gómbet. E nó crodava zó ‘nzuni! Ma a forza de passar òumni e tègnerse a sto gómbet, l’èra diventà lùster che ‘l pareva un dei balaustri del presbitèri e ‘ntorna s’èra fat chél ór de lóp che sé fa sul snòl e sui pomèi de le porte a forza de tociarli co le man ónte. Putèi, diséntege su almen na rèchia per sto pòer òm, che col so gómbet l’è sta la salveza de tanti zóveni!



EL CORO DA MOLAR L’EMPARA L’INNO DE MAMELI
Iginio Conci

Ascolta: El coro da Molar l'empara l'inno de Mameli


Na sera del żenar del milinovezentovinti, ‘nte la cosina dei Balóni, presente el capocoro Teofilo Chini.
Teofilo: Voròssen farge ‘n pòç de festa al Tulio, che l’è nù de vòuta da la Russia dopo zinç ani de guera da preŝoner. Migia tante robe, no; en brindisi, en par de brazzedèi, na torta e ‘n pòç de pastizini. E ‘nzì poden passarne ‘n par de ore en alegrìa e farne contar dal Tulio vergot de chel che l’à passà en tut sto temp.
Ge sarà ancia el sior Enrico, che l’è deventà senator e l’è ormai la persona pu ‘mportante, io żó per Trent. Adès fen en pòç de prove coi cori che en żà ‘mparà. Ma gé vòl ancia che ‘mpàrien l’Ino de Mameli da ciantar al posto del Serbidio, perché ormai sen deventadi taliani. Ma l’Ino de Mameli no l’è tant fàzile da ciapìr e ài pensà che ‘l saròss meio zerciar de spiegiàrvel.
Voce: Cì èrel po’ sto Mameli?
Teofilo: L’è ‘l poeta che à scrit le parole. Na testa ciauda, mort entel carantanove durante i combatimenti ‘ntorn a Roma.
Eco la prima strofa:

Fratelli d’Italia,
l’Italia s’è desta,
dell’elmo di Scipio
s’è cinta la testa.

L’Italia la se presenta come na bela siora, tuta vestida de seda che la se desdromenza e la se met su la testa l’elmo de Scipione.
Voce: Ci èl po’ sto Scipione?
Teofilo: L’era ‘n famoso gueriero che ‘l combateva contra Cartagine, la zità nemica de Roma.
Voce: S’èrel desmentegià l’elmo ‘n la ciàmera de ca siora?
Teofilo: Nó l’è ‘l caso de scherzar, no! L’elmo ‘l significa che l’Italia la g’à vòia de far guera. E la guera gé vòl vènzerla. E alora cògn èsserge la vitoria.

Dov’è la vittoria?
Le porga la chioma,

Ci nó ciapissi nancia mì nò. L’Italia la se à mes l’elmo su la testa, e, sùbit dopo la vòl farse mèter su ancia la corona de aloro de la vitoria!

che schiava di Roma
Iddio la creò.

E ci nó me è chiaro se la schiava di Roma l’è l’Italia o la vitoria.
Voce: I ló sa ben tuti che i romani nó i zerciava àuter che procurarse dei schiavi per farli laorar!
Voce: E che gé entra Dio po’, che i taliani l’è càter reprobi che i g’à żó ‘l papa ‘n presón su la paia!
Voce: Valà, valà che ‘l papa nó l’è migia ‘n presón su la paia nò! L’è tut zàcole!
Voce: Zàcole? La mé femna l’à crompà da un che neva ‘ntorna na relichia con dént toceti de paia benedeta, che vèn da na presón del papa, zó ‘ntel Baticano!
Teofilo: Basta! Basta! Nénte avanti! Sta bela siora con l’elmo e la corona de aloro su la testa la rapresenta l’Italia.
Voce: Bela, come la rezina Elena?
Voce: Che? Valà, valà, che la rezina Elena la sarà ben bela, ma l’è na zìngena… nuda cà dal Montenegro!
Voce: Segùr che la nòssa imperatrize, la Elisabetta l’èra ben pù bela!
Voce: Ma mata come na bena! La gé n’à combinà de tuti i colori a chel pòr Checo!
Toni Caraco: Àuter che! Se nó l’è vera…! E cando che i è nadi a dirge al Checo che n’anarchico talian e ‘l l’éva copada a scortelade… nó ‘l s’è migia mes a plànzer nò, ‘l Checo…! E se carchedun me dises… ma la saròss ben grossa… che l’è sta él, ‘l Checo, a pagiarlo, chel anarchico… nó stenteròssi migia a crederlo nò!
Voce: Ma, Toni, seo mat? Che diseu su po’?
Teofilo: Nénte avanti! Nénte avanti!

Stringiamoci a coorte,
siam pronti alla morte.
Siam pronti alla morte,
l’Italia chiamò.

Varda che la “coorte” nó l’è migia la córt nò! L’è ‘n reparto militare. Ancia i francesi i dis la stessa roba cando che i cianta la Marsigliese: “Formate i vostri battaglioni”!
Voce: Ma sta Italia nó giala ‘n ment àuter che far la guera nò?
Voce: Èla na ‘mpizzabègie, na zàigia o che po’, sta bela siora?
Voce: Se cogneròss dir de sì, se se va ‘ndré ‘n la storia! Lagiante star le guere e i disordini del carantaòt e del carantanove. Ma sùbit dopo l’Italia la è nada a far guera contra i russi ‘n Crimea. E po’, ‘ntel zincantanove contra l’Austria. E ‘ntel sessantasei ancora contra l’Austria. Po’ l’è nada a far guera zó per l’Africa e la s’à zapà na bruta legnada dai Abissini a Adua. Ma ‘ntel ùndes l’à fat na guera contra la Turchia e ‘ntel chìndes l’è nuda a far la guera n’àuter bòt contra l’Austria, pròpi cì, ‘ntei nossi paesi!
Voce: Ma se i dis che i taliani l’è bòna zent pazifica che va d’acòrdi con tuti e nó i g’à vòia de nar a farse copar o a copar i àutri!
Voce: El sarà ben vera! Ma l’è chei càter che comanda che i va a zerciar rogne coi àutri stati. O forsi l’è ‘l re! El Manuèle…
Voce: Chel rozgòtol, pìzzol e brut?
Voce: Che però l’è astuto e fino! L’è ‘n cósi e tasi e ‘l sa ben come far, per binarse ‘nsema tut chel che ‘l vòl! Varda che i Savoia i géva ‘n staterèl pìzzol ai confini con la Francia… e adèss? I g’à tuta l’Italia. E i g’à tòt el regno perfin al papa… che i li à ben scomünicadi. Ma per éi l’è come ‘l fus engot e nó i gé fa caso!
Teofilo: Nénte avanti con n’àutra strofa!

Son giunchi che piegano
Le spade vendute;
Già l’aquila d’Austria
Le penne ha perdute;

Ci ‘l poeta ‘l dis, per far corazo, che i suditi de l’imperator i se lagia stòrzer come le stròpe e che i combat demò se i è pagiadi. E ‘nzì l’Austria la è dré a pèrder tut. Ma cì almen se ciapìss chel che ‘l vòl dir.

Vogliamo far libero
Il suolo natio:
Uniti, per Dio!
Chi vincer ci può?

Voce: Come èla po’ che sti paparèi i sèita a rivolzerse a Dio. Ma se i è scomunicadi! Segur che l’èra ben pù serio ‘l Serbidio!
Voce: Però ancia ‘ntel Serbidio g’èra ben vergt che no ‘l podeva plaser a la zènt. Per esempi ‘ndo che ‘l dis:

Noi daremo beni e vite
Per il nostro amato Sir!

Vé par che l’imperator el giavés bisògn de le nòsse vite?
Teofilo: Ben, ben adès basta. Lagiànte star i poeti che i g’à tut n’àuter modo de pensar e che per giatàr la rima i cògn dir carche bòt ancia de le monade. Adès vé fon sentìr la musica che la me par abastanza bela, e po’ zercerén de ‘mpararla ‘n modo da podér ciantar ancia l’Ino de Mameli, cando gé sarà l’ocasión.



NA BRUTA STORIANA
Iginio Conci



Responsive image

E córi e s-ciampa, e scòndite, vèrs la metà de otóber del desdòt, pòci dì prima del rebaltón, son arivà a Molar a me ciasa. Ài trat via la montura e stévi atento che nó mé vedés el Turati, el capoposto dela zendarmeria. Ma ormai i zendarmi nó i zerciava pù ‘nzun nò.
El zinc’ de novèmber è nù i taliani, ancia a Molar e i à ‘mplantà ‘l comando ‘n la vila dei Cònzi, endó che prima g’èra ‘l comando dei nòssi. Ìo dai Balóni i géva l’ospedal. Dói dì prima i zendarmi i éva brusà le ciarte de la zendarmeria, col riszo de brusar ancia la ciasa dei Balóni, e po’ i è sparidi. Ma ‘l Turati l’è restà al só posto e nó ‘l s’è nancia scondù e la zènt la diseva ‘n pòc’ ‘nzispada: "Vederasti mò che chél ìo ‘l seiterà a far el zendarmo ancia coi taliani!" Ma mì nó mé fidavi a farme véder. Ma varda ― i mé diseva ― che nó sés pù ‘n melitar, la guera l’è ruada, che paura gias po’? Tut de cólp, cissà che ordine che i éva zapà, i taliani i à menà via ‘l Turati e po’ i è nudi a tòrme ancia mì a mé ciasa. Presonér de guera, che la guera l’èra zà ruada! Évente strussià assà nò? I m’à menà al comando a la vila dei Cònzi. Gé n’èra ìo da Tres, da Toss, da Dàrden e da tuti i nòssi paesòti cì ‘ntórna. Presonéri de guera! Con dói paparèi col szopét e baionéte ‘n ciana che féva la guardia. Sén stadi ìo tut ‘l dì. Però i n’à dat el manazo: na gamèla pléna de ris sut col sugo de torigian e formai parmesan che mì nó évi mai magnà na ròba ‘nzì bona, na bela pagnòca e sora ‘l ris ‘n bel tòc’ de carne lessa de manz. Ài ciapì, Sioredio ― ài dit ‘ntrà de mì ― perché sti paparèi i à venzù la guera. Noi usadi a magnar stròpe e s-ciarse ancia chéle, se avessen bù demò la dèzima part de chél che i géva éi, i aròssen paradi ‘nfin a Calicut! La sera vèn fòra ‘n ufizial e ‘l dis: “Arcangelo Lucchi, si faccia avanti!” Mì mé son presentà mèz su l’atàc e ài pensà: vedràstu mò che adès i mé fusìla! “Tu sei di questo paese?” ― ‘l dis. “Sì” ― digi mì. “Si dice "signor sì" ― ‘l dis el. “Signorsì” ― digi mì ― di questo paese”. “Allora ti lasceremo andare a casa dalla tua mamma a dormire. Ma la mattina alle otto devi essere qui al comando!”. Tuti i àutri presonéri i m’à vardà con tanto de òcli, come per dir: Ci saràl po’ sto Luchi? Mi ‘nvéze ài pensà che l’èra sta mé sorèla la Melania a parlàrge dént, che l’à sèmper tegnù per i taliani, che l’èra ‘nfin nada ‘ntórn vestida de blanc’ e ros e vért ‘nsèma co la Liberata, ca putèla del Zerilòt! Chél sia chél che ‘l sia, mì son nà a me ciasa! El dì dré mé presenti al comando. Nó mé destìnei sti malegnazi a la “pulizia del paese” ‘nsèma a un da Tres! Badìl e barèla (la mia) e ‘ntórn per el paes a tòr su figi de ciaval, e sboiaze che gé n’èra dapertut, spezialment ‘ntorna a le fontane, endó che i parava a beurar le bestie. Pasava ste putèle, le se fermava, le né vardava e me pareva che lé sgrignotolàs. Malegnaze! Dopo ani de sacrifizi e de vitorie, umiliarne a sta maniera? Tòrne per i coioni, noi? Passa la Livia dei Colòdi e la mé grigna sul mus; passa só sorela la Irma e la sgrignòtola ancia éla sota ‘l nas. En passa àutre, ‘mpareva che lé sé fus messe d’acòrdi e le scorlava la testa e lé feva zèsti come per coionarne fòr. Spèta, spèta, putèle, ài dit ‘ntrà de mì, che vé la fón véder mì adès. Ciàrgeme ‘l badìl con na sboiazza bela granda, forsi lé era ancia dói e son sta ìo calmo a spetar. La prima che grigna gé la smaci ‘ntel mus, ài zurà ‘ntrà de mì. Ven zó la Livia da la coprativa co la spòrtola, vedi che la fa a pòsta a passarme dausìn. Segùr, perché ‘l védia ben, che la mé grigna fòr, ài pensà ‘ntrà de mì. Spèta pòpa, vèi cì, vèi cì dausina, me son dit, e vedraustu mò che nó grignes migia pù tant nò! E cando che la g’ài dinanzi, dage l’onda al badìl, come per petar la sboiazza ‘n la barèla, fai finta de sbagliarme e smàcegela sul stómec’! La sé g’è slargiada fòr dapertut. La trat en zic’, la fat en chertac’ e l’è s-ciampada come ‘l diaul da l’aca santa.
Tréi dì dopo i m’à lagià nar a ciasa.



FOR PER LA GALIZIA
Arcangelo Lucchi



Responsive image

Éren ben restadi ‘n pòci dopo chéi tréi dì de assalti e contrattacchi a la baioneta, che tut el terén ìo ‘ntórn, fin al de là de la val l’èra tut scuertà de morti e de feridi, che i laimava, planzeva e clamava aiut per russo e ‘n tut le catòrdes lingue de l’impero.
Mì eri ìo che me vardavi ‘ntorn se vedevi ‘l Bartoleti da Toss o ‘l Corazòla da Tres o carche àuter de chéi che èra con mì, e ‘n chéla, me ven en còntra l’ufizial medico. «Ti, Luchi ― ‘l dis ― sest destinà a binar su i feridi e a trasoportarli al feldlazarét; ma te racomandi ― ‘l dis ― de tòr su demò chéi che parla e che pòl forsi ‘ncor varir. I àutri ― ‘l dis ― làgéi ìo che i pòdia morir en paze, senza tormentarli col portarli ‘ntorn, che po’ a sotrarli gé penserà ben carchedun àuter». E ‘ntant, come nó ‘l fus sta assà, seitava a arivar, nó sai da ‘ndó, ambulanze e ciariazi ciargiadi de feridi e morti. E ‘ntrà i ciariazi gé n’èra de chéi che nideva a pè sgiambirlant con le man su la panza per tègnerse dént le budèle. El pareva la val de Giosafat! L’ufizial medico, l’unico ufizial che era restà vìu, l’èra desperà e ‘l seitava a dir: «Ma nó g’è pù posto ‘ntel lazarét; ‘ndó i meténte tuta sta zènt? Che fénte po’ con tuti sti feridi?». Ma po’ g’è nù n’idea. L’à fat nir na compagnia de zapèr e ‘l g’à dat orden de far ‘n gran fòs, bel fónt su l’ór tra ‘l rì e la strada che ‘l sarà sta lònc’ pù de caterzènto metri. E po’ ‘l g’à ordinà a chéi dei ciariazi de des-ciargiar i feridi e i morti e de meterli zó su l’ór del fòs ben en fila, un tacià a l’àuter ‘n modo che se pòdia véderli ben, per poder zernir i morti da chéi che era ‘ncor vivi.
«Ti Luchi ― ‘l dis l’ufizial medico ― procùrete ‘n bel pal e ‘nclòudege su n’asdèla per travèrs su la zima, come se cognéstus parar via la neo!». E mì córi a procurarme ‘l pal e ‘nclòudege su l’asdèla. «Adès, Luchi ― ‘l dis ― vèi dré a mì e stame dausin che zercian se tra i morti nó gé fus carchedun ancor vìu. Ma stai atento, cando digi: “Chésto le mòrt!”, zapa ‘l tó pal e pàrel zó ‘ntel fòs. Cando te digi: “Chésto nò!”, làgiel ìo, che l’è demò ferì». En scomemzià da na banda e néven inant adasi; ‘l medico ‘l neva zó con na man, ‘l tociava ‘l mòrt e ‘l diseva: «Chésto l’è mòrt!» e mì nó févi àuter che parar zó òmni ‘ntel fòs, ancia se me ‘mpareva che carchedun nó ‘l fus pròpi mòrt del tut.
Canti che n’ài parà zó, ‘nchél fòs, lo sa ‘l diaol. Eri tut bagnà dal sugiar, e che pòce bòte che ‘l medico ‘l diseva: «Chésto nò! Che l’è ‘ncor vìu!», podevi poussar e tirar ‘l flà. «Chésto l’è mòrt ― ‘l dis ‘l medico dopo aver tocià ‘n mòrt che me pareva de cognosserlo; ma ‘nchéla che gé pòsti ‘l pal per pararlo zó ‘ntel fòs, senti che ‘l mòrt el me parla e ‘l dis: «Ma che fas po’ Luchi? Nó son migia mòrt mì nò, vedest nò che son ‘l Corazòla?». Son restà ìo de sas. Me son fermà e ài tirà ‘n dré ‘l pal. Ma l’ufizial medico ‘l s’è voutà rabiós e ‘l m'à urlà: «Che spètes po’ Luchi, vòs che ‘n pòr bifolco ‘l sapia de pù del medico?».
E ancia ‘l pòer Corazòla l’è nà a ruar zó ‘ntel fòs arènt ai àutri.



AUTRI MALI NÓ ‘NTRAVÉNIA
Iginio Conci



Silvio sindaco: Dopo l’ultima sesión de la semmana passada è suzzèst arcante novità… g’è vòl pròpri… parlàrgen sora. El Comun da Vic’ el né scrìu che cognén darge dosènto lire al més per la Bepina F… che l’è ‘mpèz che l’è ‘n misèria… e ades la è ‘n man del Comun.
Gió consigliere: En man del comun da Vic’!… chè gé entrante po’ noi?
Sindaco: La Bepina la è ancora “pertinente” al comun de Molar…ancia se l’è arcanti ani che la vìu a Vic’. E ancia da Trent i n’à scrit…che l’è ‘l comun de “pertinenza”… che cògn pagiar. E come nó ‘l fus assà, è arivà na letera da l’ospedal de Pèrzen… ‘ndó che i à menà don Zerilo,… e né tocerà pagiar ùndes lire a dì ancia per él… perché… ancia él l’è “pertinente” al comun da Molar… ancia se l’è ani che ‘l stéva a Dàrden! Segùr, che a mì nó la mé va zó nò, e nó la mé par zusta nò, che con la storia del “pertinenza”,… i né fìcîa su tuti i poréti che vìu autró ‘ntei àutri comuni.
Carlo Bernardin consigliere: Ma che èl po’ sta paura, che ‘l Comun el vagîa ‘n malóra, per càter lire de pù o de men che gé vòl dar fòra! Nó vóreu migia lagiarli morir da la fam nò… la pòra zènt en miseria… che nó g’à ‘ngót! Se ne tócia pagiar… taieren zó carche péz o carche làres de pù su ‘n la selva! Che nó ocór desperarse… per enzì pòc’ nò! Todéntela come che l’è… nén passà de pèzo! Credémel!
Sindaco: Son d’acòrdi… ma varda che gén da pagiar ancia la còngrua per el curàt, el contributo per el medico, la comare, e ‘l veterinari, senza contar le spese per englarar le strade, netar le fontane, e per che dói lampedine che én fat méter ‘n piaza. Volevi dir… che la spesa per la Bepina e per don Zerilo… l’è dói tégole… che n’è ciapità tra cópa e còl, senza che ne l’aspetassen!
Tullio: Ma don Zerilo… ài sentù… l’è malà e, migia per agorarge ‘l mal nò, ma credi che nó ‘l tira migia tant nò! Vederéu che le ùndes lire al dì… nó lé pageren migia per tant nò. L’è na magra sodisfazion, ma pù prest che ‘l se ‘n và… tanto meio l’è per el comun.
Sindaco: Tì Tullio ast sentù dir tante ròbe… ma ‘ntant è zà arivà da pagiar le prime treizento e trenta lire!...
Gio: Se poròs mandar carchedun a Pèrzen… per ‘nformarse e savér de segùr… a che punto che l’è… sta benedéta malatia.
Sindaco: L’è na bòna idea… se g’è carchedun che nó gé prèm pèrder na zornada… g’è pagian el viaz.
Tullio: Vón mì, se voleu, che son ben usà a viazar… e migia tant còmot nò,… ‘nchéi zinc’ ani de Rusia! Déme i soldi per tram e treno e zinc’ lire per el disnar… vón e veni ‘ntén dì.

Dói dì dopo el Sindaco e ‘l Tullio

Tullio: Ieri són sta a Pèrzen, come che èren d’acòrdi, e ài vist ‘l nòs caro don Zerilo… blanc’ e rós come ‘n póm! El vé manda a saludar tuti e… purtropo… se fa mal a dirlo… nó l’è mai sta ‘nzì ben! Se la và de sto passo,… né tócia magnar fòra tuta la selva de Rodeza… e che la sia assà! Àuter che malà!... L’era tut na comedia! El magna e ‘l beu de apetit,… l’è ìo còmot e tranquilo… senza pensieri… nó ‘l gé dà da dir a ‘nzun, i mèdizi e i infermieri i è contenti de averlo ìo,… perché l’è sèmper de bon umor,… e ‘l tègn tuti alégri!
G’ài contà la nòssa storia a n’infermier… che, 'l' m’à dit… che ‘l saròu un che ‘l vèn encòntra e ‘l gé dà na man a chéi che g’à ‘n cròpa ‘n carche malà… massa descòmot… L’à ciapì sùbit la nòssa situazion e chél che saròs el nòs intènto.
Poréti voi, ‘l m’à dit. Con chél che i gé dà da magnar cì ‘n l’ospedal… el tira ancor zènto ani! Perché i gé dà tut ròba lizera: patate lesse, pomi còti, brodo de rave e àutre verdure e ognimendeché, ‘n carche òu s-ciaudà… tut ròba che nó resta sul stómec’, nó fa far ‘ndigestion e nó la ciargia ‘l sanc! E po’ ‘l m’à dit… en confidanza… ‘nte na récla… che gé saròs ben en modo per nìrgen fòra… con benevolenza e senza ciativèrie, senza farge del mal… anzi… al contrari! Bisteche e vin bon dói bòte al dì! Pagiando estra e tàser! E ‘nten dói mesi al massimo… ‘l malà ‘l se ‘n và!. Nó vé par nò che né torneròs a cont… méterne d’acòrdi con chél infermier,… darge i soldi che ‘l pretènt… e liberarne ‘mprèssa da sto brut livèl?
Sindaco: Ti la fast fàzile!... Ma come faròssente po’ a darge i soldi de scondión? Che scriveròssente po’ su la delibera se azetassen de far chél che digest ti?
Tullio: La verità… pura e sèmplize… “Per migliorie al vitto del nostro ricoverato all’ospedale di Pergine”.
Sindaco: Ma te par che se pòdia far na ròba del zènere? Mi me par che sto nòs intento… ‘l sia scasi… come na condana a mòrt!
Tullio: El fénte fusilar forsi? Féntel forsi ‘mpiciar?
Sindaco: Nó saròssel meio nò, zerciar en modo de ficiàrgel su a chéi da Darden… endò che ‘nfin dei conti ‘l viveva? Varda che ‘l m’à fat ‘nrabiar tante bòte chél pòer òm, ma mì nó son bon de pensar… de farge del mal… el me fa ‘n gran pecià!
Tullio: Ma èl forsi farge del mal… méterlo ‘n condizión de magnar e béver come ‘n siór?...
Sindaco: Ma varda che nó podèn migia dezìder noi dói soli nò!
Tullio: El sai ben! E alór gé vòl mandar ‘ntorna la corènda per envidar a sesión tuti i consiglieri e ancia tuti i capi familia… che nó l’è migia na roba da ‘ngót nò! E che i firmia tuti… e che i venîa demò!
Dagli atti non risulta né l’andamento né l’esito dell’assemblea.
Dói mesi dopo.
Sindaco: Tullio! Vèi mò cì! Che èl po’… dói mesi che sest sta a Pèrzen a giatar don Zerilo?... Varda cì! Encòi è arivà na letera da l’ospedal endó che i dis:
“Il vostro censito qui ricoverato, si è ultimamente aggravato”… e i dis che i g’à fat tute le cure possibili e i g’à dat tute le medizine che ocoréva… e g’èra dént ancia ‘l cónt… ma ‘nvéze che migliorar… en pòce parole… l’è nà sèmper pù ‘ndré… fino al punto che nó ‘l todéva pù ‘ngót… e nó ‘l conosséva pù ‘nzun e… “sabato è purtroppo deceduto”. Pòer òm!
Tullio: Tut cì? Ma vé prèm?... àutri mali nó ‘ntravènia!.



CANDO I À ROBÀ I CALICI ‘NTE LA GLÉSIA DE MOLAR
Iginio Conci



Responsive image

Me vèn scasi respèt a contarla sta storia… perché noi lauraven a far el pan a nancia zincanta metri de distanza da la coperativa e da la glésia… endó che i à robà… e nó én sentù ‘ngót! Ma la sera prima, la Luchi, la nòssa padrona, che l’era na feumna ciativa con tuti, fòr che con noi, la néva portà zó ‘nte la pistorìa ‘n fiasc’ de vin bon… nó mé recordi pù per che motivo. E noi né sen mesi a laorar e a béver contenti e alegri… forsi massa alégri! Po’, cando én scomenzià a ‘nfornar… bine, michéte, bèci e brazzedèi… ciantaven fòrt a tuta gola… senza pensar che ‘ntant g’èra carchedun che sforzava la coperativa… I ladri sì, che i né sentiva… ma i era seguri che noi nó néven a disturbarli.
I era nadi dénter da na finestra e i eva portà via cafè, zùcer, salami, sardèle, botilie e àutre robe bone da magnar. Soldi i n’éva giatà pòci. Ma sùbit dopo i à sforzà ancia la porta de la glésia! I è nadi dént, i s’è sentadi sui s-cialini del presbitèri e i s’è messi a magnar trancuili, come se i fus stadi a ciasa sóa: pan, formai, salam, sardèle e anghilòti… e po’, sti sfazzadi, i à lagià ìo gróste, s-ciatole onte, botilie vòide e svanzaròti sparpaiadi dapertut… per dispèt e per far véder che nó i géva paura de ‘ngót! Po’ i à sforzà ‘l tabernàcol e i à portà via dói calizi, che i pareva de oro, ma i era de arzènt ‘ndorà… la pìsside e àutre robéte preziose.
Carchedun diséva che i éva sparpaià le òstie per tèra, ma ‘l Monsignor, el nòs curat, nó ‘l voleva che se ‘l disés ‘ntórn! El dan nó l’èra tant grant, ma la zènt l’èra ‘mpresionada e scandolezada per el disprezo e l’ofesa a la glésia e al Signor! E po’ i ladri i doseva ben èsser arditi e senza riguardi per enzun, per méterse a robar e a far marènda con la roba robada a pòci metri da na pistorìa, endó che se laora pròpri de nòt! Carchedun ‘l pensava perfin che ‘l podés èsser sta persone del paes, che voléva farge ‘n dispét a Monsignor De Romedis… ma mì stenti a créderlo… forsi l’èra zìngeni che i g’à ‘ngót da pèrder, ancia se i li zapa i carabinieri… ma è sèmper restà dubi e sospéti… che demò ‘l tèmp scanzelerà.



COME SE NÓ FUS SUZÈST ‘NGÓT!
Iginio Conci



Na nòt, l’èra l’istà del 1921, èren ìo mì e n’àoter laorante che ‘mpastaven el pan. Tuti dói a pèto nudo, sora la panara pléna de pasta… e zó coi brazzi fin al gómbet: a mesdarla, svoutolarla… e tira, spénzi, e bàtela, che l’èra deventada fissa e l’èra na gran fadigia… che èren tuti sugiadi e nó vardàven migia ‘ndó che le gózze de sudór le néva a ruar nò!
Tut dé cólp se davèrz la porta interna e ciàpita dént la Filomèna… ‘n ciamìsa , tuta sperfumada… che se ‘l sentiva en tut el locale del forn. La s-cianterlava, la sgrignotolava… e ‘l paréva che la balàs… la géva dói botìlie de cognac, una per man, una scasi vòida e l’àutra scasi pléna… e la le auzzàva e la le sbassava come per bàterse ‘l tèmp. Embriagia come na vacia!
En ciapì sùbit chél che la voleva… e l’én contentada… tuti dói… senza complimenti… che cando se g’à vinti ani, nó se sta ìo a far tante svernie! La botilia scasi plena la era per noi dói… e né la sen zuzzada fòra mèzza per un. Sessaben che a sto punto èren ‘nbriagi tuti tréi! Mi nó sai, ‘n verità,… chél che n’è passà per la testa! E me domandi sèmper… se nó ‘l sia sta ‘l diaol a ispirarne! Come se carchedun n’aves dat l’ordine, en brincià la Filomena, un per i pèi e l’àuter per la testa, e l’en slavanzada zó ‘n la panara… ente la pasta del pan! Entant che mì la svoutolavi, l’àuter laorante l’è na su àut a tòr en plumìn… gén dat na taiada ‘n mèz… e po’ én tirà su la Filomena da la panara e l’én petada ‘ntel plumìn davèrt.
Figurave chél che è nù fòra!... La era tuta scuertada de plume che ‘l pareva n’auzelaz selvàdec'. L’én tirada su ‘n pè e l’én spenzuda fòr da la porta, perché noi cogneven far el pan! G’èra plume dapertut!
La se n’è nada sgiambirlant su per la s-ciala, la parlava da so posta e pensaven che la fus rabiósa con noi… che gé l’éven ben fata grossa… a la padrona… e ‘l dì dré géven ben paura che la né mandas via tuti dói. E ‘nvezze? L’è nuda zó ‘nte la botégia… come ‘ sòlit a vénder ‘l pan… come se nó fus suzzèst ‘ngót!



EL NONO ‘NRABIÀ
Celestina Melchiori



Responsive image

Me pare l’èra ‘n gran bòn òm. Pròpi chél che se dis: en gran bonèra. Ma su le ròbe de relizión nó se podeva scherzar migia tant nò, perché el deventava ciatìu come na bèstia.
Come chél bòt che a bèsper, a Tora, (anzi dotrina, perché stiani noiàutri pòpi la domengia dopo disnar cogneven nar a dotrina; noi davanti e ‘l pare de dré su per i scùrtoi) ‘ntant che ‘l prèt el prediciava, la Mèla l’à molà ‘n pét. Mì ‘n glésia nó évi mai sentù na ròba del zènere: zó a grignar, mì e ancia tuti i àutri pòpi ìo ‘ntorn. La Màlia bolpa, che l’èra ìo dausina, l’à vist e sentù tut e l’è nada sùbit a dìrgel a me papà.
Me pare, sùbit per sùbit, l’à fat finta de ‘ngót. La domengia dré, a disnar me mama l’éva preparà polenta e polo, ‘n disnar che se féva ‘n bòt a l’an. Famadi luzi, tuti a taula, me pare l’à scomenzià: “Rico, dime mò chél che l’à dit el prèt a dotrina?”. Me fradèl el Rico, che l’èra ‘l pù vècel e ‘l pù brao ‘l g’à dit su vergót… e bòn; po’ dopo ‘l g’à domandà a l’Angelica e zó e zó a tuti i àutri; come che l’è arivà a mì, nó gé l’ài pù fata a tègnerme dal grignar a nirme ‘n mente l pét de la Mèla. Me pare, l’è levà su ‘n pè e la fat per molàrme ‘n papìn, mì pronta sgòbime zó con la testa e ‘l m’à falà, però la zapà ìl piat con zó la polenta e la gialina; è nà polenta e tonco dapertut per tèra e su per i muri! Mì ài zapà sóta la taula e s-ciampa via a giambe levade zó vèrs le mèide e me pare dré. Mì mé scondevi dré ai morari e, come se nó ‘l fus enrabià assà, el coionavi: “Nó mé zapào, nó mé zapào!”. Me papà, pòer òm, nó ‘l gé vedeva pù da la rabia.
Per farla curta, son stada òt dì senza véder me papà. La pòra mama la mé diseva: “Varda che ariva tó papà, vai su àut che gé digi che nó gi sést!”. A bòte la mé, mandava su da la zia Candida zeséta che la mé deva ‘n tòc’ de pan. Òt dì senza véder me pare e mé ‘l recòrdi ancora ben: che rabiós che l’èra!