AVVERTENZA
Per una corretta pronuncia e altrettanto corretta lettura di questo testo dialettale noneso (nella parlata della Pieve di Torra), si è cercato di rispettare rigorosamente le indicazioni di grafia e pronuncia contenute nel «Vocabolario Anaunico e Solandro» di Enrico Quaresima. E tuttavia nel compito di scriverlo alla tastiera del PC si possono aver commesso errori e ce ne scusiamo. Ci conforta il fatto che la moderna tecnologia consente di riparare a questi eventuali sbagli in ogni momento e senza particolare fatica. Con piacere siamo a disposizione per apportare ogni correzione sia della grafia che della forma.



L'è ancia fàzil èsser straci dopo 'n dì passà a laorar

IL MONOLOGO

Questo monologo fu messo in scena la sera del 16 agosto 1993 davanti alla chiesa di Tuenetto. L’autore, Maurizio Melchiori, nato e vissuto a Trento, volle esprimere l’amore per il paese d’origine di entrambe i suoi genitori e luogo privilegiato della sua infanzia e giovinezza. Il suo perfetto “noneso”, diceva lui, era viziato da un cadenzare trentino e per questo si rivolse ad Alberto Melchiori, nato e cresciuto nel paese, di prestargli la voce per declamare il suo lavoro con una pronuncia più “giusta”. La proposta venne accolta, seppur con qualche perplessità, (nessuno aveva mai calcato un palcoscenico) con un crescente entusiasmo a mano a mano che le prove mostravano che si trattava di una bella iniziativa culturale. La recita prevedeva un allestimento scenico e per questo furono coinvolti Ezio Melchiori che possedeva, per l’epoca, una strumentazione audio e video di tutto rispetto; Ezio curò in ogni dettaglio la registrazione video della recita e inoltre predispose le luci. L’allestimento scenico era costituito di grandi quadri a olio dell’artista di Tuenetto Luigino Paoli che rappresentavano gli antenati della sua famiglia in costumi settecenteschi il tutto sullo sfondo della chiesetta di San Rocco.
Fu un evento assai gradito dai paesani e dai turisti presenti nella zona: una rappresentazione semplice, spontanea, schietta che a diversi anni di distanza forse ha ancora qualcosa da dirci.

FC = Fuori campo

Sto spetàcol l'è sta rapresentà la sera del 16 de agóst del 1993 davanti a la glésia de Tuenét. El Maurizio Melchiori, che l'à scrìt le parole de sta comèdia, l'à volést enzì palesàr el só amor per el paesòt endo che era nat tuti dói i só zenitóri e posto 'ndo che l'à passà tute le só vacanze da putelòt e ancia dopo. El só "nònes" perfèt - 'l diséva el - l'èra na parlada pù "trentin" che àuter e per chésto 'l g'à domanda a l'Alberto Melchiori, che 'nvéze l'èra nat e cressù pròpri a Tuenét, de 'mprestarge la só ós per rapresentar el só laoro con na pronunzia pù "ʓusta". La propòsta l'è stada azetàda ancia se, sùbit per sùbit, migia tant volintéra (enzun éva mai fat na comedia) e pò però sèmper con pù passión man a man che le pròve le mossava che l'era pròpri na bèla ròba. La comèdia la g'éva bisògn de far le sène e per far chésto è sta metù sóta l'Ezio Melchiori che 'l g'éva tute le alzàre per l'audio e 'l video che per l'epoca l'èra le mèio sul mercià; l'Ezio l'à rezistrà tuta la comedia e l'à colegà tute le luzi. El telòn de dré l'èra fat coi quadri a òio del Luigino Paoli el pitór da Tuenét e su sti quadri g'èra i só vècli bisnòni coi costumi del setezènto e tut chésto con el sfondo del la glèsiòta de san Ròc'.
L'è sta n'avenimént che à godèst tuti i paesani e i turisti che g'èra 'n zona: na rapresentazión sèmplize, a la man, sclèta che, passà arcanti ani, forsi l'a g'à ancór vergót da dirne.

Quadro primo

FC L’anno che moriva assai dolcemente. Il sole di san Silvestro spandeva non so che tepor velato, mollissimo, aureo, quasi primaverile nel ciel di Roma…

Ma no, no! Che èl che dìges? Ferma tut… Ezio, smòrza zó sta ròba! Nó l’è per chésto che son cì, nó mé vèn da dir sté ròbe! Té l’évi ancia dit che saròssen stadi redìcoi! “Vai su tì che sés brao, ti sol, ti… e i àutri, na serata de poesie…”
Enzì m’às dit tì! Ma mi nó me plas parlar de ròbe che nó cognossi… sì, sì per chél nó l’è migia che ‘l sia tut sbaglià… el sai ancia mì che la poesia l’è n’espressión de l’animo, che gé la vòl, ma che vòs che ge ‘nterèssia adès a la zènt ste storiane…

FC …la nebbia agl’irti colli,| piovviginando sale,| e sotto il maestrale| urla e biancheggia il mar…

Bòn, bòn tasi! Varda che cì, apena che i sènt parlar de nèbia i tira fòr i atomizatori… no, l’è che gé vòl èsser pu concreti, mi la cognóssi la nòssa zènt… che vòs… adès nó sta pensar che ‘l sia zènt ignoranta, ma per tanti versi i è stufi de sentir parlar i àutri… sì, l’è bèle poesie, ma mì mé plaseròss parlar de noàutri… de la nòssa zènt, de la nòssa tèra, de la ciampagna…

FC …La donzelletta vien dalla campagna| in sul calar del sole| col suo fascio dell’erba, e reca in mano| un mazzolin di rose e di viole| onde siccome suole,…

(beffeggiando) In sul calar del sole le donzellette… vinìan da le sclavette! No, no nó gé sen!
(cambiando tono) Me vèn en mént, oddìo… come donzeléta nó l’è sto granché, ma me vèn en mént ― disevi ― 'l Rico… me papà…

con na fassina ‘n legna,
la fàuz e ‘l podaròl,
con la barèla pléna ‘n stròpe
erba e che àuter sàite mì…
e de dré me mama, la Pierina
che la g’à sèmper da dìrge su…
me vèn en mént
l’Angelica e la Mèlia
che le nideva ‘ndént
pegre ‘ntel tornar plan plan
scasi per far durar de pù chél tèmp
de la stradèla tra ‘n laoro e l’àuter…
e i se la contava,
con el restél en spala
e ‘l só fazòl su la testa…


( M u s i c a )

…chéste l’è ròbe che me plaseròs contàrve cì stasera… ancia ‘n poesia se voléu, perché ancia ‘n nònes l’è bèla la poesia, e ‘l sol che va ʓó dré al mónt l’è bel en talian e l’è bel en nònes, basteròs che gé fus calchedun che ‘l lo dises en nònes… perché mi credi che nó ‘l sia la lenga, tante bòte, che ‘mpedìss de far le ròbe… ma le idee… chél che g'às da dir. Adès nó ste pensar che mì cì vòbia far cissà che componimenti o poesie o cissà che àuter… mì vòi sol provar a contarve storie nòsse, dite co la nòssa lenga, che parla de la nòssa zènt, storie sèmplizi, come sèmplize l’è la nòssa storia…

FC …Già tutta l’aria imbruna,| torna azzurro il sereno e tornan l’ombre| giù da colli e da tetti…

…g’è sol na poesia ― oddìo, poesia… disénte poesia, ― en nònes che me recòrdia e che la parla de tramonto, e la fa ‘nzì… (pausa) …scusàme, n’àtimo de concentrazión… g’ài bisògn de visualizzar, de ‘mmazinarme ‘l racconto… ‘ndo ses po’ Mauro? …ah, eco…
(ironico) “Cando ‘l sol el tramonta, i àsni i se ‘mpónta!”

FC …Quel ramo del lago di Como, che volge a mezzogiorno, tra due catene non interrotte di monti,

……i nòssi rami l’è sol chéi dei pomari… (alterato) i n’à sèmper tòt per i coióni, i n’à sèmper dat dei ignoranti perché sén en mèz ai monti noi doven èsser sol montanari, zoticoni, geo mai fat caso che le bèle parole, i libri, le poesie le vèn sèmper da chéi de zità, e meio ‘ncor se le è da ‘n zó? Me recòrdi ‘n bòt zó a Trent, eri nà a véder na mostra de l’artigianato del legn, g’èra dói region che esponeva, el Trentin e la Romagna… sì, la Romagna… Bologna… città di antichissima tradizione culturale, sede di rinomatissima università… ‘nsoma lori i géva ‘n stend … en “stand” che l’è ‘n pòsto nét, ‘ndo che i met la só ròba, fata a man, de legn… ben, lori i esponeva… violini, strumenti a fiato, cofaneti intagliati con cesellature di legni pregiati dai sapori di mondi lontani… enzì gèra scrìt… e noi? Noi trentini… ben prima de tut el nòss nó l’èra ‘n stand, ma ‘n bacuchèl, sporc’ e ‘mpolverà e g’èra dénter… ciabie, ciantéri, as, scàndole… come fénte po’ noi a far poesie! Noi che la nòssa unica procupazion l’è sèmper stà chéla de laorar per podér magnar… nó ste a ciapìrme mal, nó vòi dir che ades cognén méterne tuti a far violini e statuine… ma i nòssi problemi i è sèmper stadi àutri… e seo perché i n’à sèmper dit che noi nó gén cultura, e che sen ignoranti? (pausa) …perché l’è vera! O meio, perché ‘mbòt l’era ‘nzì, perché ‘mbòt la zènt nó la doveva pensar a àuter che laorar.

( M u s i c a )

Mì lévi a le zinc’,
guèrni ‘l rugiànt, mónzi la vacia
pòrti via ‘l lat
béuri la ciàura
po’ fón colazion, ‘n góz de lat gras
en mìgol de pan
en tòc’ de rugiangia
l’odor del formài
po’ zapa la zapa e vai a zapar
g’ài dré 'ncia la fàuz
che nó se sa mai…
sésla ‘l formént
svòutola ‘l fen
taia su l’erba per i cunèi
restèla i pradi
porta fòr grassa
zusta la s-ciala fai fòr ‘l bàit
taia la legna
tòi fòra le bót
prepara ‘l ciar che fen le sòrt
po’ ara le bine
tòi su le patate
dai su a le vide che lé è ‘mpioclade
magna vergót a strangolón
po’, prima che ‘l plòvia
fòra de corsa a tòr su ‘l fen
… la forcia, ‘l restèl, le soge, la lata
e ciargia de men! Che nó ‘l se rebàltia…
po’ dénter de nòu a taiarlo su
e zà che gé ses onzi l’assìl
che ‘l zìgia ‘n pòc’ massa
e ‘l dà ‘n le récle
tòi su chél sdraz per el formént
e po’ ‘l flér per i fasòi,
en fas fòr dói stari
e na mèza minèla
i è assà e ancia massa
per la nòssa padèla…
se g’às ‘ncór tèmp,
prima de mónzer
guernàr el rugiànt
paràr fòr la grassa
portar via ‘l lat
nar al ciasèl
netàr la stala
beuràr la ciàura
dar aca a l’òrt
spazzar el somàss
dar fen a le vacie
guernàr i cunèi
portar zó ‘l farlèt
netar fòr la bèna
zustàr el conzàl…
gé saròss, disevi, se gias ancor tèmp,
da méter a posto
en pòc’ ancia ‘l cuèrt
che l’àutra doméngia
can che ‘l ploveva,
nideva zó l’aca
pròpri ‘ntel fen.

( M u s i c a )

can che a la sera mé sènti zó fòr óutra
su ‘n te la bancia a far filò

e vardi via ‘nzima, fòr sóra dré al Péler
le ultime luzi del sol che va zó

me vèn bèn en mént de scrìver... che bèle…
che bèle che nùgole dai razi scolpide,

che bèi chéi colori dré al ziél che se ‘nbruna
e sta aria ‘n pòi ciàuda e ‘n pòi frizantina,

e i pòpi che i zugia al balón via a la glésia
le feumne che zàcola alegre e contente…

( M u s i c a )

me plaseròss ancia dir
de can che la luna
coi razi de arzènt robadi dal sol

la s-ciàuda sta glésia
de ‘n blànc’ che par
… neo…

voròssi ancia dir
de ste sere d’istà
plene de odori, de erbe
de cianti de grii e slusór de lantèrne…
po’… tògi la pena,
la ciarta… e me sènti zó…
e pensi a ste ròbe
… e me par de sognar
Le giài ìo davanti
… la pesa la pena,
i brazi i è pesanti
doman se laóra…
me meti a dormìr…

( M u s i c a )

Quadro secondo

( M u s i c a )
(dalla cima del campanile liberamente tratta da «Il pelo» di G.Gaber)

L’è inutile! Nó g’è scampo… pù gé nén… e pù voròssen aver!

FC mì g’ài en pom.

…ancia mì… g’ài en pom… ma ‘l mè l’è pù bel…. E ancia pù gròs… e ‘l costa de pù!

FC mì g’ài dói pomi.

…però! Beato el… sì, dói pomi i è tanti, ma l’è sèmper mèio avérnen un bel che dói bruti… no, no… mì g’ài ‘l me pom e no ‘n vòi àutri! Tut laoro en pù… preocupazión… spese… e po’, che fàrmen po’ de dói pomi se con un gé n’ài assà e me ‘n vanza!... Zèrto però che dói pomi… l’è sèmper dói pomi! E dói l’è ʓust el dópel de un. Eh sì, se nó g’às dói pomi ‘l dì da ‘ncòi nó ses ‘nzun! Che vòs po’… sì! Ancia mì vòi dói pomi adès subit siiii… ahhh… ancia mì g’ài dói pomi!

FC mì g'ài dés pomi!

Dés pomi? Ma come al fat po’ a far dés pomi? Oddìo dés… dés pomi, e mì sol dói… come far po’ adès? Che diràla po’ la zènt, che diràla po’ che gé n’ài sol dói! Cògni fàrnen dés ancia mì,… per i mèi, per la me posizion, cògni laurar, a costo de spacàrme la s-cena, de copàrme, ma ‘n vòi dés ancia mì… adès sùbit!

(si sente un tic-tac d’orologio in sottofondo)

auzarse laurar córer magnar córer magnar dormìr e laurar
auzarse laurar córer magnar córer magnar dormìr e laurar
auzarse laurar córer magnar córer magnar dormìr e laurar
auzarse magnar córer laurar dormirse cognar doverse sorar
auzarse cognér dovérse lavar córer de corsa senza pensar
auzarse de dì lavarse de dént magnar e laurar nófarse ciapìr
auzarse de dì vardarse de nòt magnarse vergót en zima a la bót
auzarse ‘n bel dì vardarse de nòt zaparse le sòrt ancia da sol
auzarse ‘n bel dì vardarse arènt sarìr de spés l’òrt ancia d’arar

auzarse ‘n bel dì vardarse de dént
ciapìr che sés mòrt ancia da vìu…


…ciapìr che sés mòrt ancia da vìu…
…ciapìr che l’è ‘n pèz che con la tó spósa
Nó fas na paròla, nó gé dìges “sés bela!...
…ciapìr che l’è ‘n pèz che
tì e tó fiòl nó neo per brigiàudi
o a spas per i bós-ci…
…ciapìr che l’è ‘n pèz che nó fas tante ròbe
che nó parles
che nó scóutes
che nó vàrdes
che nó parles con chéi che g’às ‘ntorna senza voler aver
resón ogni bòt che dìges la tóa,
che nó scóutes chéi che g’às ‘ntorna senza pensar che nó i ciapìs engót,
che nó védes chél che g’às ‘ntorna che nó ‘l sia la television
…ciapìr che l’è ‘n pèz
che nó vàrdes dénter de tì…
… ciapìr che l’è ‘n pèz che nó préges,
ancia se vas a messa tut le doménge…
…ciapìr che sés da tó pòsta… ‘n mèz a la zènt.

( M u s i c a )

Mi vòi zènto pomi e cògni laurar
mi vòi mili pomi me tócia sugiar
en vòi zentomili e me tócia sofrìr
en vòi en milion e son pronto a morìr!

( M u s i c a che accompagna drammaticamente la caduta di un manichino dal campanile)
Sì, sì scherza pur su ste ròbe cì ti, vedrasti can che l’è ora de coìr se córest ancia tì! Ma sì, se zàcola e po’ se è tuti compagni can che l’è ‘l moment de far, nó giàtes pù ‘nzuni…
Can che l’è ora ‘n coìr… i è tuti ocupadi… tuti sèri… tuti pronti a scatar come le mòle! Nó esiste pù ‘ngot, nó esiste pù ‘nzuni… el paese l se trasforma… ancia fisicamente… ciala ‘l silenzio sora ‘l paes, su la bancia nó g’è pù ‘nzunche se sènta zó, i pòpi nó se i vet pù zugiar per le strade, perfìn i auzzèi i ‘mpar stremidi…
San Ròc’ el vèn zó da la só niza… tanto pù ‘nzun g’à tèmp de saludarlo! E i ciagni nó i sbufa pù… i giati i spèta a nar en amor… G’è massa da far… g’è massa da córer… nó g’è tèmp per pensar… l’è ora ‘n coìr…

LA BALADA DEI COIDORI

Voròssi parlarve de ‘n bel paes
che se l’istà el pòussa de spés
can che de otóber devènta ‘l mes
tuta la zènt la laora per des…

Se àuzza per prim el Pierino a le sèi
che ‘l bat sul tèmp gialine e auzzèi
prepara ‘l trator ciarta e ciassete
e can che l’è fret maioni e berete…

ancor col pigiama ‘l Nando ‘l vèn fòra
con dré la so Franca ‘ncor pù bonora
la dis ai só pòpi: “Su che l’è ora”
la ge dà la sveglia co la spazzadora…

Rit. Coìssi, coìssi… coìssi de corsa
Varda che ‘l plòu che vèn tompesta,
mama piòcli, nèbia e petecchia
stan nó gé nen
come faren…
mama che pìzoi, roti e ‘ngropadi
stan nó gé nen
en fen sèmper de men…


G’è ancia ‘l Silvio ‘n zima al paes
che vèn zó de corsa a le sei men des
l’à zà clamà ‘l Mauro l’Ezio e la Lina
che sota ‘l so let i g’à zà la bazina…

ariva ‘l Renato ‘n piaza a le sèt
el varda se ‘ncòi fa ciàut o fa fret
se ‘l fa trenta gradi von fòr tute l mes
se ‘l va sota zero… von fòra lostess!

Sula finestra zà vèrs le sei
la zia Natalia l’aspeta i putèi
che tira tardi nó g’è come i mèi
nó i g’à vòia ‘n laurar i è come i vedèi…

Rit. Coìssi, coìssi… coìssi de corsa…

A ‘n zèrto punto vèrs le òto
ariva na squadra de bizi e de moto
i fa confusion e ‘n gran polveron
l’è ‘l Selmo che parte col so squadron…

se a ‘n zerto puto de la zornada
ses strac’ e vòs farte na bela poussada
atento a le spale stai pronto a laorar
che ariva la Candida pronta a parar…

sol co la radio va fòr i putèi
i scòuta na musica i mòu i pèi
zu e zó da la s-ciala ‘n gran moviment
el Rico e ‘l Giusepe i dis: “che torment!”

Rit. Coìssi, coìssi… coìssi de corsa…

Can che ‘l plòu a la finestra
tuti i varda se vèn la tompèsta
se nó la smet la Livia la tacia
tògi l’ombrèla e von fòr sota l’aca…

la domengia a messa prima
se va ‘n glésia la matina
tuti i pregia ‘n pòc’ de pù
fa che i me pomi i sia gròssi Gesù!

Che se vet na bòta a l’an
L’è ‘l Luciano da Bolzan
Can se coìss che nó se vet
L’è ‘l Paolo Pipa da Tuenet…

Rit. Coìssi, coìssi… coìssi de corsa…

I coidori da calche an
L’è zènt furèsta che vèn da lontan,
le regole zuste i cògn ‘mparar
per farne contenti e farse pagiar…

a sti coidori ‘l Renzo ‘l g’à dit
chél che i cògn far de zust e de drìt
tòlo zó tut tòlo zó ben
e che ‘l ciasson ‘l sia sèmper bel plen!

Che ‘l sia brut e che ‘l sia bel
Meti zó plan chel pom nel zestèl
Che ‘l sia bel o che ‘l sia brut
El pomar el và coì tut!

Rit. Coìssi, coìssi… coìssi de corsa…

Can che bat mezdì la ciampana
Mòla la s-ciala trai via la bazina
L’è l’ora pù bela l’è l’ora de nar
Tuti de corsa dent a disnar…

po’ ven de sera l’ora a la fin
de far la fila via al magazin
dal Flavio e dal Paolo de corsa… poreti
che i ve des-ciargia coi so muleti…

v’ài parlà del me paesòt
che can che coìss nó ciapìs pù ‘ngot
l’è pìzol l’è strent, l’è grant come ‘n pet
l’è bel come ‘l sol e ‘l se clama Tuenet…

Rit. Coìssi, coìssi… coìssi de corsa…
varda che ‘l plòu che ven tompesta
mama piòcli, nebia, petecchia
stan nó gé nen
come faren
mama che lagna nó sta lamentarte
stai ‘n pòc’ pu aléger
e planzi de men…
mama che lagna nó sta lamentarte
sta ‘n pòc’ pu aléger
e planzi de men…


( M u s i c a )

Sì, sì laóra sèmper de pù, gé vòl aver sèmper de pù. Geo fat caso che ròbe che ‘mbòt nó ne sognaven nancia, adès ‘mpar che nó se pòdia pù far a men? Nó vòi zèrto dir che nó ‘l sia normale, anzi umano, aver sèmper de pù per poder star mèio, e l’è ancia zusta che se sparagnia vergót per i fiòi, per el doman, ‘n caso de malatia, per la ciasa, per can che se sposa la fiòla, per cambiar la machina, per tòr la mobilia nova, per chésto per chél… per can che fa la vacia… ormai l’è deventà tut na nezessità e ogni roba per stupida che la sia la ne par utile!

( M u s i c a )

Per esempi… che ne ‘n fénte po’ ‘n ciasa de trei machine? Perché po’ gén des orolòi? Perché saral po’ cge gé vòl aver trei television per ciasa? A mì tut stó darse da far per comprar, aver, méter via, ‘l me fa pensar… me dà da pensar demò a tute che imondizie che compran a tuta ca ròba che i ne dà sora i prodoti che compran! Regiai de cì, regiai de ìo… ma spiegiame perché ‘nsema a chél che mì vòi comprar, ti cògnes regialarme sora vergóta? Vardà per esempi can che feo la spesa canta ròba che l’è pronta sùbit da trar via!

(segue elenco di prodotti eccessivamente imballati e prodotti che sono venduti abbinati ai più svariati oggetti)

Ma tì, crédes che i te li regiàlia sul serio? Nó èl forsi pù fàzil che i se fagia pagiar un e ancia l’àuter? E alora mì nó vòi pù comprar imondizie. Te ‘l credi ben che nó se sa pù ‘ndo far le discariche e che tra ‘n pòc’ saren somersi da le imondizie. Metà de chél che se compra l’è da trar via! Basta, nó compri pù ròba ‘ndo che g’è dénter regiai! Perché son segur che ‘nte ‘n modo o ‘nte n’àuter i me ‘mbròia. Per nó parlar de chéi concorsi a premi e dei punti… mì nó sai se voi eo mai fat le racolte dei punti per tòr vergót: “Ogni cento confezioni di pasta Barilla, la zuppiera con farfalla in omaggio”, e zó pasta! Pasta a colazione, pasta amarenda, mì ài vist ancor pòpi nìr da scòla coi spagheti ‘ntel pan ai des menuti… le fus bele po’ che supiere! Le è ancia brutate… però zó pasta lostes! Che po’… ‘n bòt g’era sol i biceri de la Nutela, che se geva ‘n ciasa, ades envezi…

Con mili punti de la Galbani
i m’à fat dono de doi sugiamani;
con caterzènto de la Barila
i m’à dat sora na bela spila

nó i ne serviva, ma ades ne compran
chìndes fustini de Dixan
per partezipar a l’estrazion
de ‘n par de s-ciarpe e de ‘n bel maion…

co la racolta dei Pavesini
i m’à regialà zènto bazini
co la Derica i m’à dat sora
doi patumiere e na spazadora.

Son desperà a magnar sol fasòi
che se ‘n tòges des i te ‘n dà sora doi
de béver bira nó ‘n pòdi pù
se ‘n béves doimili i te dà na TV.

Ormai la vita l’è ‘n gran torment
tògi zó punti ancia dal forment
me tocia magnar che che vòl i autri
e me ‘nsogni de nòt la polenta coi crauti.

( M u s i c a )

Che schifo… mìgia la polenta e i cràuti v’è no, ma tut el rest… tuti i pòl savér chél che magnes, o chél che dòprest per netar, o per netàrte… basta vardar ben i regiai che g’às en ciasa e ‘l cont l’è sùbit fat!

( M u s i c a )

Pensi a chél che i cogneva far en bòt i nòssi vèzzi per tòrse ‘l nezessari, o per compràrge ‘n zugiàtol ai só pòpi… e can che ‘l durava chél zòc’, i se lo passava da ‘n fradèl a l’àuter, come i àbiti… e g’è voleva aver fortuna che chél pù vècel de ti no ‘l fus na pòpa, perché alor zugiàves co le bambole fin a chìndes ani e can che l’era frét ziràves co le ciàuzze…

Eh, sì, l’era tempi duri ‘n bòt, cando che per viver se cogneva emigrar!

(M u s i c a le luci si spengono)

Quadro terzo

FC Carissimo fratello or sono già qualche giorno che ho avuto una tua desiderata lettera…

(si alza la luce sul palcoscenico)

È scomenzià tut na doméngia de primavera… èri fòr ‘ntel prà come ogni dì a laurar. Èri ìo che binavi ‘nsema ‘l fen, en bel laoro, me plaseva sentir l’odor del fen apena taià chél odor fòrt de erba che vèn su fòrt da la tèra… na pòra tèra, che deva pòc’, tanta fadìgia per laorarla, tant amor per tegnìrla, ma pòci fruti per magnar… e che sgrebenade che gé voleva far per tirar su ‘n setèmber che dói patate, arar, spacarse la s-cena a sarìr, per trovar sót magiari tut magnà fòr dai bissòi; e po’ tòr su ‘l formentàz e sùbit dopo el formentón, e le rave per far i crauti per l’ivèrn, le barbabietole per el rugiant.
Che festa can che sé ‘l copava, me ricordi da pòpo via en piazza can che i lo portava fòr en càter, un per giamba, e ‘l zigiava che se ‘l sentiva per tute l paes, e noi pòpi èren contenti, englazzadi dal frét de dizèmber, scuertadi da che càter sdraze che géven ‘nsema, e l’era scasi na crudeltà véder la desperazion de ca pòra bestia maltratada che pareva che la savés la fìn che l’era dré a far, che la treva zìgi che neva su àuti, urli che ‘mpareva i voles dir:
“ma che feo po’ zènt… ma se meo dat dat da magnar per tut l’an ste barbabietole schifose, che nó ge n’ ampòdi pù de magnar, mi nó ve l’ài mai dit perché ‘l vedévi ancia mì che èreo pleni de stenti, vedevi che èreo pòra zènt, anzi me ‘mpareva che me volésseo ben a farme magnar sèmper enzì tant, e voi che féveo a men… mi credevi che fùsente amizi noi, che en spartì i stenti de l’invèrn, la bampa, la tompèsta, la neo… le barbabietole… ma se sen compagni, perché po’ voléo mazàrme?”
E noi pòpi, zó a grignar, a córer e sautàr per la piazza, e cando ‘l cortèl el neva dénter ‘n ca ciarn, sóta ca pèl malada ancia éla de ʓesun e de fam, g’èra n’àtimo de silènzi en tut la piazza, e cando che ‘l rugiant l’eva trat l’ùltim zìc’, g’èra na pausa… forsi l’èra per chél sanc che nideva fòra che ‘l pareva na fontana ‘n mèz a la piazza e che fumava ancór ciàut! Forsi l’era la vision che ognun de noi géva chél che aròssen magnà st’invèrn da chél rugiant. La mortandèla, le rugiange, le costine, ‘nzì pòre de gras che se roʓiava via ancia l’òs per magnar vergót de pù… e po’ zuzzadi fòr chéi òssi ‘nfi che i èra lùstri come ‘n spègiel… sì l’èra ‘n silènzi che per n’àtimo feva desmentegiar ca fam che se géva sèmper ‘n ziro, dì e nòt, e ognun en chél momént ‘l se ‘nsognava ‘n Nadal en pòc’ men desperà de chéi che i era stadi i àutri… levar a le zìnc’ nar a messa prima ‘n mèz a la neo, e po’ a disnar na bòta tant senza polenta e rave… con vergót de ciarn. Sì l’è vera, cì che lo géva mazava ‘l gial e dì de Nadal, ma ‘n tut le ciase nó ‘l gèra… chél che gèra ‘n tut le ciase ‘l dì ‘n Nadal e ancia i àutri dì, l’era la fam. I dis che adese l Nadal la pèrs de spiritualità… e l’è vera, can che l’è vero Dio!, l’è vera, l’è deventà na festa senza scasi pù anima se nó sen noi che nen a zerciàrnela sta anima, ma se doròssen dar a ment a la television… ben ben lagiànte star, en bòt, disevi, per forza g’èra pù spiritualità, nó g’èra àuter che chéla, cognévest prest entesìrte con chéla! Scusame, me son pers en mèz a sti pensieri de le nòsse ciase, e ‘ntant el fen l’era ancor ìo da far fòra… vìver a chéi tempi l’èra dura, ma lostess a mì me plaseva ‘l me paes, me plaseva parlar co la me zènt, coi vècli… con le putèle… ma magnar… viver tuti i dì… no, nó se podeva nar inanzi ‘nzì, noi en familia èren sèi fradèi, e mì èri ‘l pù vècel. Cognévi far vergót!

N’éven parlà via ‘n piazza a la sera col Silvio e ‘l Mario zà da ‘n pèz, se sentiva sèmper pù de spes de zènt che néva via ‘n Mèrica a laurar… i diseva che lavìa g’èra laoro per tuti, bastava aver vòia de far, e noi de segùr brazzi e vòia gé n’éven da vénder… era bastà dói parole del Silvio e convìnzerne tuti, ancia se, ìo per ìo éven dit che forse l’èra mèio parlàrgen dénter ‘n ciasa coi nòssi… però dent de noàutri séven zà che chéla saròss stà la nòssa strada… En mes dopo era nù ós che dei coscriti nòssi da Toss, i saròss partìdi ancia lori per le Mèriche. Noi nó ne sen fati dir dói bòte le ròbe, e la domengia dré, dopo disnar, èren dént a Vic’… i era ‘n sei, tréi da Toss, un da Nosìn e dói dai Masi… me ricordi chél dì, l’era sta scasi na festa perché ìo ‘n trà de noi ne féven coràzo un co l’àuter e ‘nzun diseva de le paure che i geva a far en pas del zènere, de chél che ne saròss suzèst. Féven ci che le contava pù grosse; el Mario el ne contava che via ‘n Arzentina i diseva che ‘n te le miniere podéves méterte via l’oro scondù ‘n tra le brage e portàrten tuti i dì ‘n tòc’ a ciasa, dopo pòci ani podéves tornar cì come ‘n sior e compràrte tut chél che voléves…
“perché voi nó seo ― diseva ‘l Nani da Toss ― de le fatorie de vace e tori che pòdest farte lavìa, g’è zènt da Pòrtol che è nà via e dopo trei ani i géva zà pù de mili vace e i s’è compradi l’auto… i dis ancia che ‘l g’à trei feumne… me ciapìu?”

Mi pensavi che me saròss plasèst laurar da murador perché évi sentù dir che i zerciava zènt bona de far sto mistér… e mì me la cavavi ben dré a stà art… avròssi laurà che carche an… meti ancia des ani… e po’ ‘l me ‘nsogni l’era chél de tornar cì a Tuenet, far fòr ciasa, comprar ancor ‘n prà, le machine, sposarme e ‘mplantar n’azienda de vergót.

FC Carissimo fratello or sono già qualche giorno che ho avuto una tua desiderata lettera. Intesi che vi trovate tutti bene come il medesimo è di me.

Ensoma, a farla curta, emprèssa e ‘n furia en dezìso de partir. De documenti tanta ròba nó gé voleva alor, per el viaz gévi mì vergót de me, per ocasion imprevista, scasi che l’essi sèmper savèst a chél che la me saròss servida ca miseria. Me ricordi che la sera prima de partir, n’ài parlà a ciasa coi mèi… poréti! Me papà a dirla zusta de tante parole nó l’era mai stà, ma ca sera forsi l’era ‘n gróp a farlo tàser, o la rabia de aver ciapì che mi me ‘n nevi no perché volevi nàrmen a stròz, o perché nó stevi ben a me ciasa, ma per nezessità, perché l’era na bócia de men da ‘mplenìr… pòver’òm… son segùr che ‘l m’averòss volèst dir nó sta nar, stai cì a tó ciasa, endo èl po’ che vas? Via per che tère che noi nó sen nancia che le gé sia; noi che can che nen zó a Trent saludan tute l paes, e che se nen sul mont a far legna prima ne fen embenedìr dal pret… e che cando che cognen nar da calche banda, sen sèmper spaventadi e nó sen ‘ngót del mondo… forsi, anzi son segùr l’era propri chésto chél che me papà ca sera l’aròss volèst dirme, ma l’è restà ìo fermo, la panada che se sfrediva, i òcli che me vardava fissi, dói parole de rassegnazion… rassegnazion a ‘n destin che, mi son segùr, nó ‘l g’à permes de darge vergót ai só fiòi. Ca sera me pare ‘l s’è sentù sconfit da la miseria, ‘l s’è sentù ‘n pòver’òm!

Me par ancor de véderli chéi òcli, a la luze del lumìn en mèz a la tàula… me mama ‘nvezi, che l’èra l’òm de ciasa, che l’èra chéla che cogneva soportar le fadige de tuti, dei laori de la ciasa, e dei laori de ciampagna, che l’èra chéla che noàutri vardàven can che èren pìzoi cando che géven fam, che l’èra chéla che nó se perdeva mai de animo, me mama l’à tacià a brontolar, la me n’à dit de tut le sòrt: che sen mati, che nó sen chél che ne ‘nfen, che sen ‘ndré come l’ultima ròda del ciar, che gén sémola ‘n la testa, e zó e zó, pòc’ gé manciava che nó la me des zó per la testa ‘l ciazzòt…

Sen partidi ‘n dì de primavera, scasi istà, ‘n bel dì; la sera prima éva fat en temporal e l’èra tut limpido che se podeva véder via le greste del Brenta a contar i pézzi che vanzava su… g’èra tuti ‘n piazza, la fontana, i òrti, la glésia, Tóra, ‘l mont, la ciampagna, l’aria, i odori, la neo, Nadal, la polenta che fumava ‘n mèz a la taula, i pradi , i fiori, el bos-c’, la zapa, la tèra, le bine, le vace, la grassa, i cunèi e noi en mèz a tut co le nòsse sdrazze ‘n man… i me sòzi alegri, forsi per scònder ‘n pòc’ la paura, ma tuti i àutri ‘n silènzi, scasi spaventadi de chél che era dré a suzzéder. Chél che géven da portàrne dré nó se pòl dir che ‘l fus “bagai”… no, no l’èra che pòce poure ròbe che géven adòs e ‘n pòc’ de sdrazze ‘nten baulet ligià ‘nsèma da na sogia… a véderne féven pròpri pecià! En mèz a tuta ca zènt g’èra ancia me mama, nó la géva pù ca rabia de la sera inanzi, la plazeva, ìo vizìn a mì, ancor pù stracia de can che la nideva da ciampagna con ca fassina ‘n legna su le spale, se vedeva che ades la géva n’àuter peso ancor pù gros su ca pòra s-cena. Me ricordi la so man ‘ntra i ciavéi… oh mama ante bòte che ài strangossà ‘n de sti ani ca man grossa! Ca careza la g’ài dènter de mì. Ogni bòt che ‘nte sti chìndes ani ài patì le pene e le umiliazion pù brute, ogni bòt che eri desperà co la testa tra le man sentà zó per tèra, senza savér ‘ndo nar, ogni bòt che per laurar me tociava róterme la s-cena, doprar i brazzi fin che nó i sentivi pù dal mal… ogni bòt a la sera can che me petavi zó su ‘nten let en calche vèrs, en te sto paes furèst che nó me vòl, ca man la tóa, la m’à sèmper compagnà, l’è sèmper stada ìo con mì… me papà nó ‘l g’èra, pòr’òm, ancia se da fòr ai pradi cola coa de l’òcel can che sen partidi l’ài vist vardàrme dré… e po’ ‘nfónt a la piazza dré a la fontana ài vist ancia éla… che bela! Can che la me plaseva, e ancia adès dopo tanti ani vedi ancor chéi òcli che me vardava senza poder dir engót… e ancia m’ averòssi volèst dirte tante ròbe, tante che nó ‘n sai pù nancia una… se ti alor en chél moment vinzendo la to paura fùstus nuda ‘ìo e m’avestus dit: “Stai cì!”, mì credi che ‘n chél moment nó ‘l g’è stà forsi ancia per colpa mia… ma chéi òcli dré a la colona de la fontana me i ricordi… e l’è sta ìo per el prim bòt che m’è nù ‘n ment se mai pù averòssi vist ancor la me ciasa.

Ades son cì, ‘nten posto, che nó sai nancia come che ‘l se clama, sentà zó su sta bancia, co sta pena ‘n man e pensi a voi che seo ìo vardi ‘l sol e pensi che l’è chél che vedéo ancia voi…
‘nzì lontani… ciao sol, salùdeme Tuenet, doman tì che ‘l védes, tì che ogni dì s-ciàudes me ciasa, la me tèra, tì che pòdes tociar le gòute de me mama e de me papà, dei me fradèi, s-ciàudei coi tó razi e doman a st’ora pòrtimei a mì e fame… fame sentìr ‘l cialor de la só pèl, i me odori… fame sentir a me ciasa…

(calano le luci)

FC Carissimo fratello or sono già qualche giorno che ho ricevuto una tua desiderata lettera. Intesi che vi trovate tutti bene come il medesimo è di me. Caro fratello mi dispiace tanto a sentire la perdita del vostro caro bambino, che tanto avrete desiderato, pure ho pianto anch’io al sentire la triste notizia del nostro povero fratello… però mi resta una consolazione che gli avrete fatto un bel funerale… Io lavoro in una cabina elettrica or già son dieci anni e la paga adesso è abbastanza bene in questi ultimi due anni, prima sono sempre stato a lavorare nei campi da una parte all’altra in distinti lavori. Un anno fa ho comprato un piccolo pezzo di terra tanto per vivere dentro. Mi ho fatto una stanza e una cucina, però il terreno si lo paga mensilmente… adeso tengo una dona che mi fa il mangiare… Caro fratello in questo momento no mi resta altro da dirti… guarda sempre di mantenerti in buona armonia e bene con i nostri fratelli e cognate a tutta la famiglia che così potrete passare meglio la vita. Desidererei pure che mi scrivessero i miei fratelli la sorella e tutti… Ti ringrazio delle fotografie che mi hai mandato che sempre le guardo tutti i giorni però credimi fratello che non ti riconosco più se non fusa per la fisionomia…
Desidererei se potesti mandarmi una fotografia del povero papà.
Termino di salutarti di tutto cuore i miei speciali saluti a tua moglie e a tutti i nostri fratelli.

Cordoba, 21 settembre 1947.


Quadro quarto

(Dialogo immaginario con le anime)

Me plaseròs che ades, cì, davanti a la glésia en mez a tuti noi, gé fus ancia i nòssi vècli, i nòssi morti… me ziri ‘ndré e vardi su, vèrs el zimitèri e g’ài come l’impression che gé sia scasi na prozession de anime che ven a véder chél che l’è sta confusion… su le prime me spaventi, vardi ben, strabuzzi i òcli… me niròss scasi da s-ciampar, se nó ‘l fus che le me giambe le è blocade e nó le vòl savérgen de mòverse tanta la è la me paura.
Po’ plan plan vardi meio e vedi che ste ombre nó le è ‘nzì spetrali come che le ‘mparéva ìl prim moment, anzi ades vardi ancor meio e me par scasi che le me grignia! Nó stente ades a farne ‘mpressionar, me ziri ancora e vardi ben… po’ de cólp senti na risada grassa, tonda, bela nir da ca banda… ma mì sta risada la conossi, l’ài sentida ancor… ades me fón corazo e me ziri ‘ndré…

(Milio) «Ora l’è che déstis fé ancia a noàutri! Ah, ah, ah, bravi bravi putèi enzì me plas! A dir la verità, èren ìo pazifici ‘ntel nòs posto, can che sentìn tut sto rebalton de zènt e de cianzon, e alor ne sen diti vèi che nen a véder ancia noi ci che l’è a st’ora!»

Ci che parla ades, nó pòdi dirlo, perché nó gé crederéo, ma la voze me par chéla del pòr Milio che adese l me domanda de sentàrse zó perché l'è strac’ de star en pè… nó l’è pù abituà! L’è ben vera che son sta mì a clamàrve, a dir, che bel se fuseo cì ‘n mez a noàutri, ma nó credevi propri che ‘l fus possìbol na ròba compagna!

(Don Angelo) «…e allora? Il fatto che tu non lo ritenga possibile non vuol dire che non lo sia, in realtà, le cose che vedi e alle quali credi sono solo una parte della realtà, perché tu vedi e senti solo quello che vuoi vedere e sentire…»

Don Ànzol!... cante bòte che ài sentù parlar de voi… nó ài ciapì ‘ngót de chél che éo dit, ma ‘l sevi che èreo ‘n leterato, pensà che mì ài lezù ancia le vòsse poesie…

(Pero da le mili art) «Se l’è per chél, poesie n’ài fat ancia mì, tra ‘n laoro e l’àuter, nó le sarà ‘nzì bele, ma… senti chésta:

La matina zusti ombrèle
a la sera le padele
se g’às s-ciarpe da ‘nsolar
mì fón ancia da cialiar
nó sta averge massa fretta
perché mì son en bon moleta
se la ciana l’è ‘ngosada te la neti mì per prim
perché son spazaciamìm
se po’ sèntes en dolor
veni mì che son dotor
se ‘l forment gias da ‘mplantar
el fon mì che sai semnar
mì son fabro e murador
falegname e ancia pitor
ente na prèssa se giàs fret
mì se vòs fon ancia ìl prèt…
fon el cògo e ancia ‘l sart
son el Pero da le mili art…»


Ah seo voi Pero! Zèrto che se fusseo cì ades, nó giaròsseo tant da far col vòs laoro, ades tuti i fa na ròba, e sol chéla, àuter che mili art!

(Pero) Ài ben ciapì chél che vòs dir, tì dìgest che mì sai tut e ‘ngót… ma voi a forza de savér tut de na ròba e de èsser lezùdi sol de chéla seo ruadi col aver la bóndola sui òcli… varda che chéi che comanda, ancia ‘ncòi, ancia ades, l’è zènt da le mili art! Zènt che dòpra la testa per méterte sóta per nó farte ciapìr che le ròbe che dìgest, per farte restar ignorante…

(Don Ànzol) «Piano, piano figliolo, non credere che noi non sappiamo niente di quello che succede oggi nel mondo, anzi, ti dirò che forse ne sappiamo più noi di voi! Che vedete solo quello che vi sta davanti al naso…»

Sì però, sentìme don Ànzol, el Pero ‘l ne dis de ‘mparar de de tut e a scòla ‘nvézi i ne ‘nsegna ‘l contrari, nó l’è che dopo a far come che ‘l dis el en pòc’ de tut, nó sen pù boni de ‘nserìrne ‘nte la sozietà?

(Don Ànzol) «Vedi, fai male a dire questo del buon Pero, io direi invece che di noi tutti è stato quello che più di ogni altro ha apprezzato la varietà delle esperienze umane, e che più di tutti ha aperto la mente al nuovo ed il cuore al prossimo, cosa che, a dire il vero, dovreste fare un po’ anche voi, oggi… che vi lasciate trascinare dalle facili verità che la televisione vi propina e che prendete sempre per oro colato senza mai domandarvi se siano vere…

A sentìrme dir ste parole e véder vardàrme ‘ntei òcli, mì me sènti davèrzer ‘l còr, me par che chéi òcli i me vardia dent, senti i sgrìsoi de fret da la testa fin ai pèi…

( M u s i c a )

A sto punto se fa avanti n’òm àut, chél che me met na sudizion de chéle demò a vardàrlo! Me par che ancia le àutre anime le se fagia ‘ndré can che ‘l passa…

(Doro) «Me clami Dòro e voròssi savér chél che feo cì stassera davanti a la glésia, cì che v’à date l permesso de farlo, che se ‘l fus sta per mì, nancia dopo mort… nó ve l’averòssi dat! Ses tì forsi putèl, el responsabile?

Mì? Mì no vè no! Mì son cìta… ensèma ai àutri… anzi se ‘l fus per mì…
Te l’évi dit che nó l’era na ròba da far. L’è sta l’Ezio e ‘l Maurizio… e le putèle… la Laura, la Barbara…

(Doro) «Mì no, mì no, mì nó sai, mì nó g’èri… sèmper enzì! Possìbol che a sto mondo nó gé sia ‘nzuni che sapia tòrse le só colpe, bone o brute che le sia… alor, te domandi n’àutra bòta, pòpo: che èl po’ che feo cì?

Ma che fénte po’ de mal? L’è san Roc’… disége voi Arcanzelo vergót…

(Arcanzelo da Dàrden) «I è dré che i fa san Ròc’, lagia che i dìgia e che i fàgia, che l’alegrìa la sta ben… ciantar e star alegri l’era bel ancia ai nòssi tempi… varda che la zènt che nó grigna nó l’è zènt seria!»

Geo reson Arcànzelo, pensi ancia mì che “il riso fa buon sangue” ciantà su vergót…

Chi gettò la luna nel rìo…
Che bel che me seva con la chitara ‘n man
nar via per i paesi e sonar fin a la doman…
da Toss fin a Paìl passando per Molar
féven le serenade a le done sul solar…


Ah che bela! Ciantàmela su ancora, dai Arcànzelo…

Ricordi quelle sere passate al Valentino…
Su le piazze o ‘ntei somassi che putèi féven balar
e i coréva come mati per sentìrne noi sonar
g’èri mì co la chitara e ‘l Marino col violìn
e l’Abramo can che ‘l g’èra che sonava ‘l mandolìn…


…e come févela chéla de la Rosabionda?

Rosamunda, tu sei la vita per me…
Canta zènt coi nòssi cianti noi en fat ennamorar,
serenade feste e bali… èren sèmper ìo a sonar…
e portàven l’alegria a ca zènt che pòra e onesta
dopo ‘n dì de gran laorar la voleva ‘n pòc’ far festa…
… addìo bei tempi passati mia piccola amica ti debbo lasciar…


Vedéo Dòro, che ancia l’Arcànzelo el pensa come noi!

(Doro) «Tì pénses sèmper a ciantàr, ma da na banda te don ancia reson, perché le zènt la cògn pensar ancia a divertìrse… con onestà… con moderazion… e senza esagerar…

Zusta ancia chésta Dòro, nó ve par ancia voi Arcànzelo?

(Arcànzelo) «El fato l’è che voi Dòro, seo abituà a comandar e nó ve seo ancor fat passar sta smania che geo dénter de èsser sora ai àutri… vardà che cì, endo che sen, nó l’è pù ‘ngót de chél che èren…»

(Adesso cantano entrambe insieme)

Dite tute ste parole l’à tacià de nòu a ciantar e con el, ancor pù strano, s’è tacià ancia chel’òm… nó me par nancia vera che se pòdia dir enzì a n’òm come ‘l Dòro, ma se vet che ìo en chél posto tut chél che era cì da noi, importante e rispetà, nó l’è àuter che ‘n pecià de la nòssa presunzion che se clama vanità…

( M u s i c a )

Sto ciantar la lagià na zèrta alegrìa ‘n tuti, che ades i se la conta zó ‘ntrà de lori, e me par de cognósser en mèz a tanti i nòssi vèzzi da Tuenet; varda ìo ‘l Marino col Carmelo, de segur i è dré a zacolar del tèmp… e chéi dói che grigna come mati ìo? Ah le ‘l Tèo e ‘l Guerino i dirà de segur dré a calche vècla: me par de sentìrli zacolar, ogni tant se sènt en “caaacs”! G’è ancia me pòr nòn Sesìn e ‘l Ròco e l’Angela zeséta, e la Bruneta clàmera e ‘nsèma ‘l Carlo put. Vedi ‘l Tulio luiziòt e ‘l Teofilìn co l’Aldo marciòr… e po’ g’è ancia chéi che da Tuent nó i èra pròpi, ma che gé plaseva star cì l’istà o dal tèmp del coìr… la Valentina e ‘l Tòni col só baston per i brigiàudi… l’Angelina… e mì nó sai ancor canti…

( M u s i c a )

Pìzol, che scasi nó ‘l vanza su da le bance vedi ancia ‘n pòpo che l’atira la me atenzion… bel, content, plen de vita, ancia se dir enzì de n’anima nó l’è pròpi la parola zusta…
Ma tì, popìn, cì ses po’? che nó te cognóssi…

(Popìn) «Mì a dir el veri… èco mì… nó son mai nat, perlomen entel modo che ‘ntèndes tì… eco mì nó ài mai vist ‘l sol da vìu, disénte ‘nzì, la me ciasa l’è sta sol me mama, per pòci mesi, massa pòci, che nó ài podèst crésser assà per podérve véder… ma nó sta creder che per chésto mì nó giabia na vita e na reson per èsserge stà! Ancia se per pòci mesi, ancia se per pòci dì… che diséo po’ voi don Ànzol?

(Don Ànzol) «Eh sì, piccolo mio, non è poi così facile spiegare lor quello che per noi è così chiaro… ma forse hanno capito…»

Scusame n’àtimo, don Ànzol, voròsseo forse dirme alora che ancia prima de nàsser…

(Don Ànzol) «Sì, bravo, proprio questo… e questo piccolo è l’anima di tutti loro, che per una ragione o per l’altra sono stati tra di noi per qualche tempo…

Dit che l’éva ste parole, ‘n pòc’ al bòt, enzì come le èra nude èco che ste ombre plan planel, le scomenzia a tornar su vers la stradela del zimitèri. Endó che le vàgia po’, mì nó ‘l sai, ma sentù chél che le m’à dit ancòi, che ‘l sia realtà o invenzion, che abia sognà o che… mì nó credi che ‘l sia pròpi ‘l zimitèri el posto endó che ades le è dré a nar, ancia se mì, en tuta sinzerità pròpri nó sai dir endó che ‘l sia o chél che ‘l sia sto posto… ma de segur l’è pù vizin a noi de chél che ne pareròss de créder…

( M u s i c a )

Eco, ormai s’è fat tardi… l’è ora de nar a dormìr… en dit tante ròbe cì stasera, ensema… en sognà ‘ntrà de noi, en grignà, en planzù, mì nó sai se chél che éven dit d’imprizìpi sen stadi bòni ‘n farlo e se ne sen ciapìdi… noi gen provà…

Poesia… nó sai se se pòl clamarla enzì, i la fa de segur meio i àutri… forsi ‘l saròss meio lagiar far a chéi che la fa meio, o forsi dovén èsser noi a ‘mpegnarne a far meio… cissà… forsi l’an che vèn… can che de nòu… sarà san Ròc’…

Tacia via de nòu, Ezio…

FC L’anno che moriva assai dolcemente. Il sole di san Silvestro spandeva non so che tepor velati, mollissimo, aureo, quasi primaverile nel ciel di Roma…

( M u s i c a )

F I N E